Ja fa anys que dins la meva activitat professional habitual, dinamitzo grups de mares i pares, on a part de ser un espai de suport i acompanyament terapèutic, parlem de com educar els fills i les dificultats que van sorgint en la criança.
Un dels temes que treballem és el de les tecnologies i és que immersos en aquesta era, molts són els dubtes i preocupacions que surten entre uns adults, on la majoria estem aprenent d’aquest nou món, envers uns infants i joves, que ja no neixen amb un pa sota el braç sinó amb un aparell electrònic.
Els pares m’expliquen les seves preocupacions cap a uns fills, que cada vegada més, es passen hores davant les pantalles i menys estona jugant el carrer; fet que els angoixa i els sol transportar nostàlgicament, a la seva infantesa, on “qualquier tiempo passado era un tiempo mejor“.
Sempre entenc aquesta nostàlgia, ja que jo mateixa, i els que em coneixeu ho podeu confirmar, sóc de l’escola del boli i el paper; no obstant això, si ens parem a reflexionar sobre l’evolució de les màquines, aquesta nostàlgia queda més difuminada si com adults pensem en tot el que ha facilitat el nostre dia a dia, disposar d’una rentadora a casa, un rentaplats o una cafetera. Segurament ara n’hi ens plantegem els seus beneficis i el seu ús però a les nostres àvies tot aquest món també els hi devia preocupar.
Amb això vull dir, que les tecnologies, com gairebé tot en aquesta vida, té les seves coses bones i no tan bones però que lo important, no és tant l’aparell, sinó l’ús que se’n fa, i d’això n’hem d’aprendre.
Oi que mai em poso a passar l’aspiradora a les cinc del matí? Per què? Doncs perquè m’han ensenyat que aquesta no és l’hora de passar-la, ja que amb el soroll que fa puc molestar els veïns. Vull dir, que com he après com, quan i de quina manera passar l’aspiradora, els nostres fills també els hi hem d’ensenyar com, quan i de quina manera utilitzar les pantalles.
Som els adults qui hem de marcar uns horaris i unes normes, està atents de què fan, a quin joc juguen o quines fotos pengen a les xarxes socials; ja que és poc consistent queixar-nos de les hores que està enganxat el nostre fill el mòbil, quan som nosaltres qui li deixem o li donem quan necessitem que ens deixin una estona tranquils.
Al final, penso que la clau de tot plegat, no depèn n’hi d’ells, ni de les màquines, depèn de nosaltres, els adults.
Què hem de tenir en compte:
– Som models ! Si jo com adult miro el mòbil a les hores dels àpats o quan no tinc res a fer, li dono el meu fill quan som a un restaurant o a casa mentre faig feina… està clar que ell també ho voldrà fer o ens o ho demanarà.
– Pautes i horaris: Els pares som els que hem de marcar uns horaris i unes normes d’ús. Temps que hi pot dedicar entre setmana i/o cap de setmana, després de quines tasques, en quins moments.. .
– Oferir alternatives: Si diem que no és moment de pantalles i l’infant no té res més a fer el més probable és que estigui demanant-nos de nou la pantalla, és més fàcil si li oferim una alternativa de joc i/o activitat (“apaga la play i hora de dutxa” “apaga la play i juguem a un joc de taula”…)
– Normativa vigent: És important mirar les edats dels jocs de la consola que juguen els nens/s ( jocs que nosaltres els hi comprem!), quins continguts tenen, quines edats són els recomanats per les xarxes socials, què podem i no podem publicar.. .
– Fills com experts: Una de les millors maneres d’aprendre i saber què hem de fer és que ells ens ensenyin a fer-ho. Juguem amb ells a la play i /o l’ordinador i que ens expliquin com funciona Instagram.
Aquests són alguns dels ítems bàsics que hauríem de tenir en compte, des de que els nens són ben petits, ja que ens ajudaran a estar situats en aquest món tecnològic; perquè un cop entrada l’adolescència, tot es complica una mica més. No obstant, si hem establert una bona base, potser ens ensortirem una mica millor.
En definitiva, l’article d’avui és el que en Teràpia Breu en diem canvis de TIPU 1; és a dir, fes allò que és el més lògic, en aquest cas, establir normes de pantalles. Si no acaba de funcionar, no saps com fer-ho o ja tenim el fill molt enganxat i necessiteu ajuda, ens podeu venir a veure a BREU.
La vida no espera!
